UNA NIT A LA FRESCA DE FAURA
POR LLUIS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)
Sonaven les deu. Al carrer Major es deturaren les passeres dels llauradors que tornaven de l’horta. A Faura s’havia detingut l’aire. Feia una miqueta de calor. Eixe moment va estar aprofitat per traure cadires al voltant de ca Daniel el fuster. Les veïnes ho feien a poc a poc i a mida que alçaven taula.
La Tia Marieta fou la primera a prendre possessió del carrer. De seguida n’arribaren dos més. Petra va ser la primera a xarrar. Comentava el que feia l’ETA. Apuntava que abans no passaven eixes coses. Marieta s’enfadava d’escoltar este comentari. Recordava com el seu home el posaren a la presó després de guerra. Ningú en aquell temps va plorar la seua desgràcia. Tonica li donava la raó. Sap quan patiren.
Així començaven totes les nits. Primer repassaven els xafardejos del poble: si Anita la cendra ja no es parlava amb la sogra o si Pere havia deixat a Pili per a festejar amb Amparo la d’Elietes. Recordaven le catàstrofes del dia. També posaven en viu les dos espanyes tan recents. No eren reunions polítiques però estaven presents les impressions dels blaus i dels rojos. Uns es queixaven del nou alcalde Jesús. Deien que era com els d’abans. Altres retrucaven. Contestaven que almenys a este l’havien votat. La tia Tonica deia que estava farta de votar. No entenia perquè aprofitava. Sols volia pau i tranquil·litat.
També era present la televisió en les xarrades. La tia Amèlia, acabava de prendre una cadira. Des de principi de l’estiu no deixava de xarrar de John Wayne. Feia un mes que l’actor havia faltat. Li venia a la memòria les vesprades de tele, mentrimentres planxava. Aureli, el seu difunt marit, s’apassionava amb la pantalla plena de cavalls, soldats i indis.
Quins temps aquells, recordava la tia Pepa. Res era el que havia sigut. Tot ho volien canviar. Fins i tot el rector de Faura “don Miquel” se n’anava per l’agost a Burjassot. Les dones es preguntaven qui seria el nou capellà La tia Petra deia que ara el papa viatja als països comunistes. El nou havia estat a Polònia. La tia Amèlia comentava que li havia caigut en gràcia. Era jove i àgìl. Marieta preferia parlar de la Mare Teresa de Calcuta. En eixe tema, cosa estranya, coincidien totes.
Els xiquets començaren a passar pel carrer. Ho feien en quadrilla. Exploraven on anar per amagar-se. També miraven portes per tocar i després pegar a fugir. En l’últim grupet va passar una xica molt menudeta que acompanyava el seu germà. Era Lucia, la filla de Gaspar. Va preguntar si podia quedar-se allí. Li digueren que sí. Tragueren cadira i deixaren que escoltara. Amb tan sols 6 anys seguia perfectament les converses, en gran part intranscendentals, que invadien la tertúlia. Es nomenava l’oratge i després es passava a raonar del festeig de Maria, aquella que s’havia quedat vídua fa uns anys. Fins i tot recordaven, elles que no sabien d’esports, com el València havia guanyat la copa al Madrid gràcies a Kempes.
En un moment de la reunió, Lucia va fer una pregunta: “Qui havia guanyat la guerra?”. Totes es quedaren callades. No entenien l’interrogant d’on provenia. El iaio de la menuda era del Movimiento. Se suposava que a sa casa vivien els bons. Li digueren perquè ho havia preguntat. Ella va respondre que sabia d’una guerra però no coneixia els perdedors. La tia Maria va indicar que era molt complicat contar-ho. La menuda va dir que estava segura que al poble tots eren bons perquè es coneixien. Els roïns havien d’estar lluny. Aquelles persones majors es miraven amb expressió de circumstància. No podien contestar que a Faura hi havia gent perdedora o dolenta. La xiqueta prendria por d’anar pel carrer. La tia Amelia, després de mirar a totes, es va atrevir a contestar: “Xiqueta no hi ha persones dolentes al poble. Fa anys ens digueren que no tots ens portàvem bé. Esta nit, mirant-te, veig que no tenien raó. En la guerra no guanyà ningú. Perdérem l’amistat del qui no pensava com nosaltres. Deixàrem de banda la companyia d’un veí sols perquè parlava de manera diferent de nosaltres. Crec,filleta, va afirmar, que hui ens has obert els ulls. Confie que mai més dos germans de Faura es deixen de mirar a la cara per no pensar igual”.
Es va fer el silenci en aquell rogle. Amb eixe innocent i tendre interrogant les dones entenien que havien canviat algunes coses. Estàvem en temps diferents amb lloc per a la pau i per a descobrir el demà. La mare de Lucia va arrimar-se per allí. Va agrair que l’hagueren tinguda. La tia Maria va comentar que tenia una filla molt espavilada i bona. A poc a poc abandonaren el carrer. Les cadires s’entraren a les cases. El silenci guanyà en la nit. Havia refrescat. Un altre dia d’estiu s’acomiadà. Demà tornarien les cadires, els raonaments i els xafardejos. Aquella jornada una xiqueta tot ho havia fet diferent.
