POR LLUIS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)
Quan Europa era una utopia llunyana a la qual miraven els grups socials més avançats d’Espanya; es pensava que era font de llibertat, cultura i solidaritat. Es veia que la integració en aquell món suposava una democràcia real i una manera de compartir i superar adversitats entre pobles. La desitjada integració europea va suposar l’arribada d’ajudes que semblaven anaven a ser eternes. Tanmateix la lluita per les desigualtats havia d’haver estat molt més que unes quantitats econòmiques, en alguns casos no de tot encertades, per abandonar conreus o la comercialització de productes. Els anys han passat i esta Europa nostra ha preferit subvencionar a estats que hi entraren a última hora i sense passar el llarg procés de l’estat espanyol. A poc a poc s’ha dedicat especialment a quadrar números abans que situar-se al costat de les nacions que ho estaven passant mal, És clar que totes dos accions eren necessàries però no les úniques a tindre en compte. A més, s’ha demostrat que la gestió de la Unió Europea no es realitzava des d’una política unida entre iguals sinó des del cor d’Alemanya. Aquell país que es reunificà amb el vistiplau i la mànega ampla dels socis europeus que li condonaren deutes i li permeteren actuar sense control. El mateix que no ha tingut pietat a aplicar dures polítiques contra els germans grecs, portuguesos o espanyols.
Hui d’una manera reduïda eixa Europa social s’ha obert, encara que siga al món exterior. Alemanya, dictadora de les directrius de la Unió, s’ha acostat als refugiats de Síria d’una forma intensa. És com si s’haguera despertat al valor de la solidaritat. Amb ella tota la UE es planteja ja polítiques solidàries. Sembla que esta ha recuperat el seu esperit social. Un gran triomf sobtós que fa preguntar-se si eixe sentiment acollidor no es podia haver aplicat quan la crisi va fer acabar amb els ideals d’una Europa d’encontre, Confiem siga este el principi d’un nou temps que ajude a reflexionar al voltant del que s’ha fet i s’ha deixat de fer estos darrers anys. Tant de bo faça pensar que una Europa social és possible i necessària.