POR LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

El moviment valencianista s´ha constituït al llarg de temps a partir de trajectòries solitàries, plenes de reptes i atípiques per a una societat com la nostra. Les heterodòxies han construït un sector que tot i minoritari ha fet que no s´haja perdut la consciència de poble. Gran part del que som i de l´autonomia valenciana és i ha sigut per l´existència de nombrosos exemples individualistes. Este és el cas de Francesc de P. Burguera, liberal i conscientment valencianista. Tots dos fonaments han sostingut la seua trajectòria des de la UCD al PNPV i la UPV fins al seu treball de periodista al Congrés dels Diputats. Ell, com la quasi totalitat dels personatges valencianistes de postguerra, va acabar per ser discutit. Fou el símbol del liberalisme valencià que no va estar possible malgrat ser necessari.

A l´hora de la mort de Burguera en venen a la memòria moltes facetes. Totes elles encertades i complementàries. Tal volta per a aquells que començàvem a caminar en el valencianisme de mitjans dels anys 80, la que més intensament ens ha marcat és la del periodista. Som la generació que en vore la seua signatura al Levante-EMV i a la premsa ens deturàvem per buscar idees i senyals que ens convidàrem a la reflexió. Era quan les pàgines d´opinió significaven l´únic espai des del qual es podien escoltar les veus del valencianisme. El buscàvem cada dia en eixa secció que en més d´una ocasió hem compartit com a col·laboradors d´este diari. Els seus missatges, farcits en molts moments de polèmica, no sempre es llegien per a compartir, però suposaven una brúixola que ajudava a créixer. Els raonaments escrits incitaven indirectament a construir un nou discurs valencianista, pare ja quasi de l´actual, que necessitava llegir tot el que feien les velles generacions. Trobar les seues lletres en valencià ajudaven a sentir un aire fresc dins d´un mar d´opinions que per a res tenien en compte la nostra terra.

Burguera va ser fill d´una generació irrepetible. En la seua memòria habitaven records de tot el valencianisme de postguerra: de les enteses i dels enfrontaments. Hui encara resulta difícil creure que ha faltat amb 87 anys. Mai no l´arribàrem a sentit com un gloriós vell en forma de l´estimat Soler i Godes o Enric Valor. La joventut hi ha estat sempre present. Tant de bo haguérem arribat a escoltar-lo com el iaio admirat del qual s´escolten els consells i s´atenen les raons.

En este moment del traspàs queda la tristor perquè un altre dels nostres se n´ha anat sense el reconeixement públic ple de qui ha tingut per ànima la seua terra. Se´n va un altre exemple atípic d´eixos que han creat regne i país. Ens deixa mentrimentres les recents generacions res en saben ni l´han llegit als llibres de text. Ens abandona mentre els polítics més jovenívols no s´han deturat a analitzar les seues intervencions polítiques en els anys 70 i 80 del segle passat. Resta que la Generalitat li faça justícia i sobretot que les pàgines de la història valenciana s´òbriguen per acollir-lo com a part integrant del valencianisme liberal i de la transició valenciana.

Burguera va ser un referent a tindre present per als qui volíem caminar i també per als qui a més buscàvem l´entesa. Confiem que figures com la seua mai no estiguen oblidades i siguen reconegudes. Del record dels hòmens heterodoxos i destacats sempre es deprén a construir un temps millor.

Fuente: http://www.levante-emv.com/