Cronista, un títol honorífic i molt digne que aquest costumari no podia deixar passar atés el seu caràcter arrelat a les entranyes del poble. Ja fa temps, molt de temps, que rumiava sobre la possibilitat d’endinsar el lector en els viaranys de tal figura, desconeguda i poc valorada en aquesta societat frenètica i materialista. Qui millor per a explicar-nos-la que un dels seus majors exponents, l’estivellenc Lluís Mesa i Reig (1968, València), un actiu en l’àmbit cultural comarcal del Camp de Morvedre molt capaç d’aportar llum i honestedat a un càrrec que desprén afecte i estima per la cultura popular i lingüística d’aquesta part de la Mediterrània.

Hola Lluís, sigues molt benvingut a aquest espai. La primera pregunta és obligada: en què consisteix exactament el càrrec o el títol de cronista?

Moltes gràcies. Estic content que hages comptat amb mi per al teu blog i de compartir uns minuts amb tu i amb els teus lectors. Em preguntes què és un cronista, una definició que actualment desconeix molta gent. Bé, per damunt de la definició legal considere que un cronista és una figura que es troba entre l’investigador, el vigilant del patrimoni material i immaterial, el recopilador i el redactor de notícies de la població. A tot això cal afegir que, sobretot, és un testimoni silenciós i constant del poble.

Què significa per a tu ser cronista i, concretament, què significa per a tu ser cronista d’un poble com el teu, Estivella?

Et seré sincer, mai no havia pensat de ser cronista del meu poble. Però en més d’una ocasió, l’anterior alcalde Robert Renau ens va comentar a Josep Maria Blasco i també a mi mateix, la idea de crear la figura. Sempre he pensat que si algú havia d’haver ostentat aquest títol de cronista era el meu estimat amic Josep Maria Blasco. Però malauradament ens va deixar massa prompte.

Ara, he arribat a la conclusió que un cronista no és un investigador i tampoc un historiador. Ha de ser una persona amb una especial sensibilitat per conéixer i arxivar tot el que succeeix dia a dia i per traure a la llum tot allò del passat que ha estat oblidat. Eixa tasca, a més de la d’historiador, estàvem realitzant-la Blasco i jo sense ser cronistes oficials. Així que per a mi l’acceptació del càrrec de cronista era una manera d’oficialitzar el que estava fent, a més d’intentar seguir també el treball que en molts camps havia iniciat ell, el meu amic Josep Maria Blasco.

Com et vares convertir en cronista? Hi ha alguna normativa al respecte o depén de la voluntat popular o municipal de cada poble?

Pel desembre de 2010 l’Ajuntament va aprovar el reglament de cronista i una vegada exposat al BOP començà a tramitar-se’n l’expedient. El Ple del 28 de gener de 2011 va aprovar el meu nomenament i el 4 de març d’eixe any es va realitzar un acte oficial amb la presència de tota la corporació. El que més em va alegrar és que tots els grups municipals van votar a favor del meu nomenament. Això va ser una enorme satisfacció per a mi.

Malauradament, el sistema de nomenament d’Estivella no es practica en tots els pobles. En alguns casos, simplement és votat pel Ple sense l’existència de cap tipus de reglament que li done estabilitat i continuïtat al càrrec.

Què és el més gratificant que has viscut com a cronista? Alguna anècdota o fet curiós que vulgues comentar?

La primera experiència gratificant, com et dic, va ser la unanimitat per part de tots els grups municipals a l’hora de nomenar-me. D’altra banda, en els cinc anys que porte com a cronista he viscut moments molt emocionants que han partit de projectes dissenyats per mi, com ara la celebració del 325 aniversari de la Creu del Garbí (any 2013); el 125 aniversari del naixement del músic Daniel Arnau (any 2012) i la celebració del centenari de la primera manifestació de dones d’Estivella i del Camp de Morvedre l’any 2011. També he sigut un dels promotors de l’homenatge a la pintora Maria Chenovart. A escala comarcal, a més a més, he viscut amb especial intensitat la fundació del Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre a Estivella l’any 2011.

Com a fet curiós et diré que a propòsit de la publicació d’un llibre meu, vaig investigar la història dels mestres d’Estivella i vaig tindre la sort d’entrar en contacte amb la família d’un mestre de la població amb un carrer al seu nom. Es tractava de Fernando Santa Lucía Doñate. A través del telèfon de l’empresa que havia fet la làpida al docent vaig entrar en contacte amb els familiars. I des d’aleshores tenim contacte, ens escrivim i hem recuperat una gran quantitat de material d’aquell mestre. En l’acte del meu nomenament, a més, estigueren presents els familiars i em regalaren una ploma que per a mi des d’eixe moment és un dels objectes més estimats de la meua col·lecció.

Alguns cronistes o aspirants a cronista solen guardar, i també compartir, documents, materials i peces d’innegable valor. És el teu cas? Què és el més valuós que has donat o aportat a les institucions corresponents?

Realment mai no m’he preocupat d’atresorar cap objecte. Jo no vull res per a mi i tot el que tinc ho vull per al meu poble, perquè siga mostrat. Si en el meu arxiu hi ha material destacat és amb la intenció de protegir-lo però no d’atresorar-lo. Entre els documents més valuosos que conserve està el primer Llibret de falla del Camp de Morvedre, que es va publicar l’any 1924 a Estivella. Un exemplar únic. Me’l va donar la seua propietària Concha Buralla. També tinc una fotografia gran de 1912 del músic internacional d’Estivella Daniel Arnau, donada per Santiago Mateu, un destacat investigador del poble que ha estat nomenat, en virtut del Reglament, col·laborador oficial del cronista. És un amic i estivellenc excepcional.

Però ja et dic, jo no pretenc ser col·leccionista tot i que tinc un arxiu destacat de la història d’Estivella.

Com a cronista, canviaries alguna cosa del teu poble o la teua comarca?

Faria una comarca més unida, més vertebrada políticament i culturalment. Crearia una gran entitat comarcal que unificara esforços i ens acostara a tots els habitants del Camp de Morvedre. Pel que fa al meu poble, m’agradaria publicar un estudi relatiu al llibret de falla de 1924 i una obra de teatre basada en la primera manifestació de dones de 1911. L’Ajuntament estava decidit a fer-ho fa uns anys però no va ser possible per manca de recursos. També m’agradaria que es recuperara el nom tradicional de la plaça de la Tenda Vella. Ho he reivindicat a diverses corporacions i no ho he aconseguit. Finalment, voldria que s’aprofundira en el desenvolupament de la ruta cultural “Les claus del castell de Beselga” i que es continuara recuperant eixe bé patrimonial.

Tens contacte amb altres cronistes? Quin és el sentir general dels qui desenvolupen aquest ofici? Les aportacions dels cronistes poden arribar a determinar la política cultural o lingüística d’un ajuntament?

Tinc bones relacions amb la resta de cronistes de la comarca. Vaig proposar en el seu moment la creació d’un Grup de Cronistes i Investigadors, que ara ja porta 5 anys funcionant. Cada sis mesos ens reunim en una població i el contacte és constant. També sóc membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València i de l’Associació Espanyola de Cronistes Oficials (RAECO).

Trobe que les nostres aportacions ajuden a millorar la política cultural i lingüística dels municipis. A Estivella així ha sigut amb la temàtica de la toponímia urbana, la recuperació del patrimoni o amb el descobriment d’esdeveniments històrics de la població.

Què opines sobre el fet que la capital del Camp de Morvedre, Sagunt, no tinga cronista d’ençà de la mort de Santiago Bru i Vidal?

El Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre estem reivindicant la recuperació de la figura de cronista oficial de Sagunt. Ho hem dit en tots els àmbits i llocs on hem assistit. El passat 8 de gener li ho férem saber a l’alcalde en la reunió que mantinguérem amb ell. Ens ha dit que és un tema que tornaran a plantejar.

Una pregunta que sempre faig atesa la temàtica d’aquest blog. Què té de costumista el càrrec de cronista?

Realment tenim una part bastant costumista. Ens apassionen les tradicions, els documents i els materials que, per a molts, són insignificants. Un document que per a la gran majoria no té valor, a nosaltres ens ompli de goig. En aquest sentit es pot dir que som d’un altre temps, ja que a més ens deturem a mirar el que altres no miren i a valorar el que altres no valoren. En l’actualitat quasi ningú observa allò que ens envolta i tampoc ho valora perquè en la nostra societat vivim al dia i tot té data de caducitat. La nostra missió, doncs, és donar-li valor a tot el que hi ha al nostre poble i encomanar a la ciutadania l’estima que els cronistes sentim per tot.

Per últim, hi haurà cronistes en el futur o és una figura prescindible?

Crec que és important que continuen existint els cronistes. Al llarg de la història han estat presents. No eren cronistes els evangelistes cristians o els que redactaven les cròniques reials medievals? Els cronistes han d’existir en el futur, com ho han fet en el passat, però adaptant-se als temps. Són una bona garantia perquè es conserve i es valore la història, el patrimoni i la memòria dels nostres pobles.

Fuente: http://costumaridurba.blogspot.com.es/