POR LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

El 25 d´abril és una data per a recordar en el calendari civil valencià. Les batalles no són els millors instants per a fer celebracions. No obstant això, és important tindre-les present i reconéixer-les per a superar les injustícies que generen. Per tant, esta és una data reivindicativa que ens ha d´ajudar a manifestar-nos col·lectivament com a poble i demostrar que conjuntament es poden superar els greuges i les discriminacions que es cometeren en uns altres moments.

Casualment un altre 25 d´abril, en este cas de 1915, fou l´inici d´un esdeveniment reivindicatiu i una demostració conjunta de la societat valenciana que s´ha de recuperar per a omplir encara més de contingut la data: el primer aplec unitari del Puig. No fa molt l´ajuntament del Puig de Santa Maria, gràcies a un article aparegut en el Levante-EMV, tancava els actes del centenari iniciats el 2015. Ara, amb motiu d´esta data, és important també incidir en què eixe dia un article en premsa de Juan Pérez Lucia suposà l´espurna que ho va fer tot possible.

El director de la Voz de Valencia, el polític i valencianista Juan Pérez Lucia, va escriure el 25 d´abril de 1915 un interrogant que, tot i el pas del temps, és important tornar a reproduir enguany: «Quedan aun valencianos en Valencia?». Eixa obvietat encoratjava i encoratja a reflexionar fins a quin punt el grau de valenciania, com a signe identitari, és viu i intens. Ha d´ajudar a considerar si realment el territori valencià continua injustament marginat dins de l´Estat, com en aquell any. No es tracta simplement de voler més que una autonomia sinó que l´esperit de solidaritat entre nacionalitats i regions que marca la Constitució es continue fent real. Llavors Pérez Lucia va demanar la participació col·lectiva en la recuperació del monasttir del Puig aleshores abandonat. Ho va fer perquè eixe patrimoni col·lectiu, que algun dia haurà d´estar reconegut per l´Estatut d´Autonomia com ho està el monestir de Santa Maria de la Valldigna, estava en perill de desaparició a causa de la insolidaritat de l´Estat. Com ben bé deia: «once años hace que se han pedido al estado seis mil pesetas€ y esta es la hora en que las resistencias de arriba, el abandono de abajo y la incuria de todos sigue permitiendo que el peligro crezca y la amenaza se agrande€». Un temps massa extens, com passa ara, perquè la discriminació econòmica que patix el territori valencià continuara evident.

Davant d´eixa situació, el periodista va demanar unitat per a superar entrebancs i per a reinvidicar el que és de justícia. És la mateixa predisposició que s´ha de tindre cada 25 d´abril per a acabar amb els «mals d´Almansa». Un actitud que exposava clarament Pérez de Lucia quan demanava la unitat per a una empresa col·lectiva realitzada «para que se aúnen los pensamientos, se muevan las voluntades y se produzca la protesta y la petición necesaria para el éxito».

En definitiva, aquell 25 d´abril del segle passat, com en este, es barrejaren intencions i enunciats per a compartir: la necessitat de ser poble amb identitat, amb la intenció de sentir-se fort i l´objectiu de participar conjuntament d´empreses col·lectives. Així que cal viure un altre 25 d´abril des de la història i tenint en compte actituds i fets que van passar en eixa data d´uns altres anys, com fou el cas de 1915. Aleshores Pérez Lucia ho demanava com «el último de los valencianos». Hui este articulista, també com a últim dels valencians, demana que en este 25 d´abril fem lectura del passat per a viure col·lectivament el futur. Una bona raó per a no oblidar-lo.

Fuente: http://www.levante-emv.com/