POR LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

En la societat actual els pares i les mares tenen reservada la funció d´educar els infants en valors com la cultura, la pau o la solidaritat. Però per damunt de tot cal fer entendre «a esos locos bajitos» que diria Serrat, la diversitat del món. Des de menuts han de conéixer l´existència de diverses maneres de concebre la realitat i sobretot han de començar a mirar-les amb respecte. També han de tindre present que existixen diferents opcions sexuals les quals no són més que variants de la paraula amar. Han de saber que les lletres que escriuen «estimar» no tenen un únic format ni es pinten amb sol color. Són un arc iris, com la bandera que tan ben bé ho simbolitza.

Eixa reflexió està relacionada, sens dubte, amb la celebració estos dies de la manifestació de l´orgull LGTBI. A més per l´anècdota viscuda en primera persona en la celebració d´eixa reivindicació lúdica. Foren unes simples paraules dirigides a este articulista per una persona major que s´hi va acostar. Tal volta no passaren d´una reacció natural d´una persona entrada en anys. Però resulta preocupant pensar que uns vocables poden ser un símptoma d´una manera de pensar que encara perviu. La senyora en qüestió, amb una mirada entre ràbia i tristor, passà per davant de la meua filla, i en mirar-la, va alçar la vista per a dir: «¡Que pena de niña!».

L´expressió de llàstima no sé sí era perquè sos pares l´havien portat allí o perquè la xiqueta no havia de conéixer la diversitat.

Independentment de la resposta, la realitat és quatre paraules com eixes entristixen, ja que representen encara una part de la societat que no està per conviure amb l´altre. Fa pensar que hi ha persones que sols alcen la vista per a cridar que la realitat sols és la seua. Creuen que l´estima és perversió si no és com l´entenen. No volen saber que la llibertat no obliga a canviar la forma privada d´actuar de cada individu sinó a intensificar el valor de la tolerància.

L´anècdota no sol produïx tristor per als qui l´han viscuda sinó també preocupació per tot el que amaga: la manca de respecte. Una frase pot és un espill negatiu que reflectix eixe sentiment agressiu que encara es viu en molts sers humans. El pitjor és que no sols es fa evident al carrer.
Fluïx a les escoles o als instituts quan l´alumnat és perseguit per sentir-se d´un sexe diferent al qual els ha proporcionat la natura o quan s´enamora de persones del seu sexe. Es fa present en les actituds de certs sectors que, especialment en les xicotetes poblacions, no respecten la convivència de parelles homosexuals o lesbianes. Perviuen en aquells estranys quixots que veuen en els molins de vent «imperis gais». Són molts els casos i els moments en els quals encara les actituds intolerants naixen d´un simple enunciat com «¡Que pena de niña!» No obstant això, la reacció a la intolerància mai no pot ser la intolerància. El cartell de la Mare de Déu besant-se no n´és un bon exemple de respecte.

En definitiva, cal confiar que el pensament únic que encara perviu en cert sector societat desaparega. Tant de bo cada vegada queden menys veus que vegen amb menyspreu la diversitat. Els pares i les mares han d´estar per a donar suport a la pluralitat i transmetre-la als infants. Han de fer que vegen amb normalitat el que és normal. Sols així declaracions tan tristes com les d´una senyora no hauran de ser mai notícia. La diversitat enfortix la societat. Deixem que eixa força ens faça caminar.

Fuente: http://www.levante-emv.com/