POR LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)
L’arribada del nadal l’ofegava. Eren uns dies on el temor augmentava. Marta ho aguantava tot però no aconseguia acostumar-se a l’agressivitat d’eixes festes. Solia escoltar els sons de les escales amb més força i els tombs en les parets eren majors. Eixa manera d’actuar feia que li donara temps a tancar les portes de les habitacions dels xiquets i de clavar-se al llit per fer-se la dormida. Però de poc aprofitava. Quan entrava, eren tans grans els crits que llançava, que l’única manera de fer-los callar era alçar-se i que la vera. S’assentava al sofà i li demanava un got de conyac. Sempre li semblava que tardava massa, així que era eixe un bon motiu per a maltractar-la físicament. Així passava dia a dia i més especialment pel nadal, quan tornava de sopar amb uns altres empresaris o quedava amb clients per a acomiadar l’any. Sols tenia certa tranquil·litat el mes de juliol, quan anava amb els xiquets al xalet que tenien per Estivella. Ell es quedava a la casa del Port perquè havia de treballar. Ningú podia pensar el que succeïa en eixa família. El seu company era de tracte agradable per a tots. Fins i tot semblava una bona persona. A més ella ho callava tot. Ni tan sols sa mare que vivia a Estivella mai no ho va saber.
El 22 de desembre fou especial. Era la loteria. Un bon motiu perquè Fran quedara a sopar amb els companys de l’empresa amb l’excusa de celebrar que els havien tornat els diners del dècim que jugaven. La nit fou llarga. Esta vegada es quedà adormida, tot i que abans havia tancat les portes de les habitacions dels xiquets, perquè no escoltaren l’arribada del pare. Estava molt cansada. Havia netejat una casa. Era un treball que feia sense que ho sabera el marit. Amb els diners guanyats, comprava roba als xiquets, quan Fran es negava a donar-li’ls. Es despertà sobtosament a les cinc del matí. Tingué un malson. Obria les portes dels dormitoris i veia els cobertors plens de sang. Els alçava i trobava davall els fills morts. Li costà uns minuts fer-se amb la realitat i ser conscient que ho havia somniat. S’alçà per a beure aigua i comprovar que els xiquets estaven bé. Després tornà al llit, encara buit perquè Fran no havia tornat. Va recapacitar. Li venia al cap eixe assenyalador de llibres que li donaren el 25 de novembre, on posava un telèfon d’ajuda. Reaccionà, i sense pensar-ho molt, telefonà. Ja no podia seguir així. Perillava la vida dels seus fills i eixe pensament se li apoderà fins a ofegar-la. Li va superar tant que, a les cinc i quart del matí, li havien dit per telèfon com havia de reaccionar. Agafà una maleta i despertà els fills amb l’excusa que havia de portar-los a casa de la seua amiga Elena de Petrés. Era el primer dia sense escola i Marta va posar-los d’excusa que tenia faena de matí. Baixaren al portal. Elena ja estava en el cotxe. No preguntà res a Marta, però ho sabia tot sense que li haguera contat res. A Petrés estigueren fins al 24 de desembre. Els xiquets ho passaren bé amb la filla d’Elena i no feren cap pregunta.
A migdia tornaren al pis del Port. No trobaren a faltar que no estiguera el pare a casa. No solia estar-ho mai. Notaren que sa mare estava més guapa que mai. No havia estat en la perruqueria ni tan sols s’havia pintat. No obstant això, la seua expressió tenia una cara diferent. Fins i tot els feia bromes. Aquella vesprada els tres isqueren a buscar un sopar especial. En el forn de Bego demanaren uns pastissets de moniato. En la carnisseria de Francesc compraren per a l’olla del dia de nadal i també embotit per a torrar en la barbacoa. Al super de Jose “Peru” triaren una miqueta de marisc. De tornada a casa, va vore oberta la botiga de Tere i els comprà uns suèterss per a estrenar-los el dia de nadal. Arribaren a casa entre rialles. Els xiquets repetien cançons que havien deprés en el festival de nadal de l’escola. De seguida es posaren a encendre el carbó de la barbacoa.
Al cap de pocs minuts tocaren a la porta. Era la seua veïna Creu. Havia enviudat i tenia dos fills. Li va dir si podrien pujar a sopar amb ells. Mai no li ho havia preguntat. Potser sabera que Marta s’havia quedat sola, perquè estava dies sense escoltar crits a la finca. En un moment ampliaren la taula. Ella va obrir l’embotit i comprovà que hi havia un paquet més que posava ”Bon nadal Marta. Sigues feliç!”. Així que ja tenien menjar per a tots. Mentre Creu obria el marisc, va vore que hi havia una segona bosseta de gambes que posava “Marta bon nadal, te’l mereixes”. En eixe instant sonà novament el timbre. Era Imma. Vivia sola a la finca i li va dir de sopar amb elles. Marta digué que sí, perquè tenien més marisc del que pensava. Mentrimentres Creu i Imma paraven taula, Marta va mirar els ingredients de l’olla. També hi havia un paquet inesperat amb una pilota extraordinària. En el paper estava escrit: “Marta eres molt gran. Viu la vida. Bon nadal”. Quan acabà de llegir-ho, sonà el mòbil. Era la seua germana Empar. Li va dir que podrien dinar tota la família el 25 de desembre, perquè feia anys no ho havien fet. Ella va dir que sí però que l’olla la faria a casa amb la pilota que li havien regalat. Abans d’assentar-se, va portar els fills a l’habitació. Volia que es posaren els suèters nou. Hi va descobrir una bata de mudar per a ella amb un cartell “Ara que eres feliç, et mereixes estar guapa. Bon nadal Marta”.
Després de tantes sorpreses en el menjar i la presència de tant d’invitat inesperat, començaren a sopar. Al final tragueren els pastissets de moniato. En la bossa hi havia torró. Begonya havia escrit “M’alegre que sigues feliç Marta. Bon nadal”. Aquella va ser una nit especial i diferent a la de molts anys. En eixa casa regnava la felicitat i en el seu cor també. Havia recuperat el veïnat, les amistats i la família. Sobretot havia recuperat la seua vida i la dels seus fills. Aquella nit de nadal va eixir la llum per a Marta i per a tots aquells que ella estimava.
Eixe és el final del conte de nadal de Marta. Tant de bo en este 25 de desembre torne la llum també a moltes cases. El sol naix cada dia, sols ens hem d’esforçar a mirar-lo. BON NADAL.