POR LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

Un els passats dies la societat valenciana ha estat testimoni d´un trist acte que ha tingut lloc al si de les falles: l´abandó per part de la gran majoria de membres de l´assemblea de presidents a causa de la inassistència del seu president. No es tracta de menysprear ningú ni tampoc de qualificar o buscar culpabilitats. La realitat és la que és: un espectacle del qual cap membre del món faller es pot sentir orgullós, independent del seu pensament o ideologia.

Amb tot el respecte i les bones formes, una part majoritària de l´assemblea de presidents va decidir d´abandonar la sala. No obstant això, fou una imatge penosa. Amb la seua eixida, indirectament o directament, s´estava menyspreant la tasca de tots els membres de la Junta Central Fallera. Eixos que cada dia, de manera voluntariosa, realitzen un treball en benefici de la festa. Pot al·legar-se que la protesta o reivindicació no anava dirigida als components de l´organisme sinó contra el seu president. Però també cal pensar que tots els assumptes que allí es tractaren estaven relacionats amb la gestió que els membres de les delegacions realitzen pel bé de la festa. Ells es mereixien ser escoltats i respectats. Amb eixa actitud va semblar que el més important no era tant la informació relativa a la gestió com la recerca d´un flaix informatiu.

Va passar eixe dia. Els qui volien protagonisme el tingueren. Sols uns pocs es quedaren. Una postura tan respectuosa com la resta. Ara sols queda interrogar-se si realment els fallers i les falleres desitjaven arribar fins a eixe punt.

La pregunta ha de fer reflexionar per la connexió directa entre les directives i el món faller de base. És clar que l´organització de les juntes i les delegacions falleres funciona i existix la comunicació. Però també és cert que en molts moments els directius han d´adoptar decisions unipersonals. En uns altres casos són els mateixos festers els que es desconnecten de l´organització i deixen d´anar a les juntes per a no implicar-se.

El segon interrogant que sorgix és si realment hi ha una relació directa entre les agrupacions, la Interagrupació i el món faller de base. Tal vegada no hi haja una resposta contundent ni sistemàtica però almenys aprofita per a reconéixer que es viu, ara per ara, una gran incomunicació en el món faller. Eixa és la causa que potser ha fet possible l´agreujament del conflicte.

Entre les manifestacions ben certes que exposaren els pocs representants fallers que es quedaren en l´assemblea es va dir que cal crear ponts i evitar que ningú els trenque. Esta és la teràpia necessària: front a l´enfadament i la incomunicació, cal potenciar el diàleg. L´actual context no és positiu per a una festa Patrimoni de la Humanitat. No es pot seguir pel camí de trencar fils de connexió per a aconseguir protagonisme. Cal reconstruir tot el que s´ha perdut i sentir que el camí està per a compartir amb les seues discrepàncies, però sense perdre mai l´entesa. No s´ha de buscar, per part de ningú, res més que les falles per les falles.

En definitiva, s´ha d´oblidar el que ha desunit i pensar en tot el que queda per compartir amb la finalitat de fer una festa més forta, ampla i participativa. El dia 26 de setembre va marcar un punt. Confiem siga el punt i final, i el naixement d´un temps millor.

Fuente: http://www.levante-emv.com/