POR LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

En la nostra cultura hi ha un element patrimonial viu i sonor que ha sobreviscut al llarg dels segles: les campanes. Un símbol al qual el cristianisme li va atorgar un paper especial però que ha perviscut també per damunt de les creences religioses. Són l´únic objecte beneït que apareix en els llibres de batejos dels Quinque Libri, la qual cosa explica el gran valor que estes han tingut. Però també formen part dels campanars, un element d´alt component civil, ja que els rellotges que allí se situaven eren mantinguts històricament pels ajuntaments. El més important és que elles han format sempre part de la mesura del temps, dels períodes estacionals, dels festejos, dels perills o del moment de regs o de grans calamitats. No s´entendria el so de centenaris d´anys d´història sense el toc d´una campana que ho indicara.

Malauradament eixe ritual i el món de la campanologia havia caigut en l´oblit. La mancança de campaners i voltejadors i l´electrificació dels tocs va fer que estes deixaren de ser reconegudes en gran part. Tanmateix des dels anys 80, amb l´aparició del Gremi de Campaners, de la Federació Valenciana de Campaners i d´unes altres colles, el món de les campanes reviscolà. Es van restaurar en moltes poblacions i a poc a poc els tocs manuals formen novament part dels pobles i de les ciutats valencianes. L´existència d´un gran mestre com Francesc Llop i uns altres campanòlegs s´ha constituït com a referent en l´estat espanyol i en altres països. De fet han participat en nombrosos projectes per a recuperar campanes i tocs manuals en nombroses ciutats. La medalla de bronze del VII Centenari de Jaume I lliurada per la Generalitat o el premi Josep Maria Blasco de patrimoni de l´Associació Arrels d´Estivella en són uns exemples del seu progressiu reconeixement.

El territori valencià, per tant, és un espai privilegiat on la revalorització del paper patrimonial ha tingut un paper molt destacat. Eixa realitat hauria de fer de reflexionar quan el legítim dret ciutadà a reclamar es realitza perquè es considera que les campanes i els seus tocs no són conciliables amb la convivència de veïns i veïnes. Tot en la vida és negociable i parlant s´entén la gent. Però caldria pensar que les campanes no fan soroll sinó tocs, siguen horaris festius o de dol. Elles suposen una mesura col·lectiva del temps que en estos anys d´excessiu individualisme no s´hauria de perdre. Són un element que vincula a una comunitat urbana o rural, a un poble o a una ciutat. Fa sentir partícips d´un espai compartit. Si algun dia s´emmudiren del tot, esta societat no sols seria menys visible sinó que perdria part de la personalitat i la manera d´expressar-se de les poblacions. No és bo per tant entrar en conflicte amb les campanes ni protestar de manera extrema contra eixe so. Resulta trist que a vegades no s´entenga el paper cultural que tenen i es crega que són un element agressiu o confessional que no tenen lloc en una societat laica i contemporània. Hui ha sigut el cas de l´església de Sant Nicolau i Sant Pere del Cap i Casal el que ha botat a la premsa però de segur que malauradament no serà l´últim. Caldria que la ciutadania demanara els seus drets però sense oblidar-se del que significa la campana i tot el seu món.

En definitiva, cal deixar temps per a pactar i assegurar la convivència pacífica des la comprensió al valor patrimonial, també al sonor. Respectem el patrimoni més positiu del passat i fem que l´harmonia supere les incomprensions i mantinga alhora el patrimoni sonor col·lectiu.

Fuente: http://www.levante-emv.com/