POR LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

L’arribada del mes de setembre ho canviava tot. Marcava el començament de les festes a Canet. Sembla que hi havia ganes de festejar i oblidar-ho tot. Potser perquè la tristor vivia al carrer pels afusellaments recents d’alguns veïns, com el de fonedor Román, i sobretot perquè es passava molta gana. Malgrat l’alegria que tenien eixe 1941 per fer festa, fou un any desgraciat per al municipi. Les festes havien acabat sobtosament ahir. Ningú no ho esperava però fou així.

Aquell matí Tonet era a la platja. A les cases es netejava. Tot era solitari al carrer, encara que ja feia hores que s’havia alçat el sol. Per les finestres s’escapava la música de la ràdio. Joaquín Romero cantava “Se va el caimán”. El xiquet va anar a la mar perquè no trobà cap amic. Allí sempre es divertia. S’havia quedat a casa amb el germà, ja que la família havia eixit a València per vore que passava amb el tio Miquel. L’havien detingut la nit anterior amb 9 jóvens més. Amb ells estava l’alcalde, el senyor Pedro, el qual intentava ajudar-los. En arribar a l’arena, es disposà a construir un castell. Al moment, hi va arribar una xica. Portava roba estiuenca però no anava en banyador. Darrere, a certa distància, es trobava la tata. En vore aquell monument s’acostà a Tonet. Li preguntà si podia jugar. Ell estranyat, per no conéixer-la, va dir que sí. Abandonà el lloc acceleradament per preguntar a la seua cuidadora si li deixava jugar amb aquell xic. Li digué que podia fer-ho. De seguida es trobaren prop. Ella descarregà un poal i unes pales que duia en un cabasset. Tonet s’alegrà perquè no tenia més que les seues mans per a realitzar la construcció. Decidiren d’eixamplar les torres, ara que n’eren dos i tenien cert instrumental especialitzat. La xiqueta, de nom Violeta, li va preguntar quan començaven l’escola. Ell va dir que no ho sabia. No hi anava molt a l’aula del mestre Rosendo perquè, com que l’edifici s’havia enfonsat en guerra, estaven en un local reduït. Quasi no hi cabien i es preferia ajudar el pare al camp. “Don” Aurelio, el rector, els deia que, si no anaven a escola, se’ls apareixeria el dimoni pel carrer; però no li feien massa cas. Tenien raons més importants per no escoltar-lo. Per exemple plantar els moniatos amb els quals menjaven cada dia. Violeta li va dir que al carrer no hi havia ningú. Per eixa raó havien vingut allí. Tonet va dir que anit va passar un assumpte molt gros al poble. Els veïns, per celebrar les festes, havien preparat unes vaquetes. La comissió havia aconseguit diners i el festeig semblava anava a estar molt exitós. Però els organitzadors no pensaren que calia demanar permís governatiu. Així que quan estaven rodant per la plaça de l’Església s’hi presenta la Guàrdia Civil. El festeig es va detindre. Manaren al ramader que tancara els animals. Van cridar els membres de la comissió al mig del recinte i se’ls emportaren empresonats. La plaça es va quedar muda. Vore com se n’anaven a la presó va deixar-los sense paraules. Tots tornaren a les cases amb por i desolació.

En fer-se de dia, li contava a Violeta, les persones s’ajuntaren a la plaça per comentar el que havia passat. Els familiars dels empresonats havien partit a València per conéixer la pena que els anaven a imposar. Deien que la multa seria de 250 pessetes. El veïnat, ja estava arreplegant diners per a ajudar-los. Es pensava que quasi segur que estarien més de 15 dies a la presó. Amb eixes notícies oficioses, l’Ajuntament havia manat de suspendre el ball programat i la cursa de bicicletes. Després de contar-li-ho, Tonet li va preguntar a Violeta d’on era. Contestà que de Jaén, encara que com son pare era guàrdia civil estaven destinats des de feia poc. A Tonet no li resultava familiar la cara. La xiqueta va dir que no sabia res del que havia passat anit però que son pare havia estat fora i amb molta faena. En aquell instant la tata va cridar-la. Feia massa sol per a la seua pell. Tonet també caminà cap al poble. Passaren els anys. Els bous tornaren a ocupar el carrer els dies de festa. Tonet ja era jove. Va tornar a trobar Violeta, la companya de castells d’arena. Hi havia anat uns dies a quedar-se a casa d’una amiga. Esta vegada era de nit i no estava la tata. Estigueren xarrant molt. Tornaren a vore’s més vegades. Acabaren les festes i Tonet va fer diversos viatges al Cabanyal, on aleshores estava destinat el pare de Violeta. Un bon dia decidiren casar-se. Tot va ser possible gràcies a aquell sol de l’estiu de 1941.

Fuente: http://www.elperiodicodeaqui.com/