PER LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

Hi ha determinats temes dels quals la societat opina d’una manera transversal i no necessàriament, des de la posició ideològica o partidista. Este és el cas de la custòdia compartida. Sens dubte resulta una qüestió complexa i difícil d’entendre en alguns moments, quan en el nostre país existix un índex de violència de gènere massa elevat i quan la dona continua sent la gran marginada. Tanmateix eixa situació tan terrorífica no ha d’impedir que la custòdia compartida es veja com un dret necessari i no com un mal pertorbador. Les separacions de parella són una realitat dolorosa i un drama familiar. Eixa situació no resulta fàcil. Però sobretot el que cal evitar és que eixe context siga el menys dramàtic possible per als xiquets i per a les xiquetes. S’ha d’aconseguir que, al llarg dels anys d’infantesa, el contacte amb els progenitors es visca amb la mateixa intensitat. A més s’ha d’obligar que el pare i la mare siguen conscients de la seua responsabilitat com a educadors dels descendents. Eixes són les raons per les quals s’ha de dir ben clar que els fills i les filles no són els responsables de les separacions. Han de conviure amb el pare i la mare en igualtat de condicions. La custòdia compartida és la manera d’assegurar-ho. En condicions normals els menors d’edat han d’estar al cap de l’any el mateix temps amb un progenitor que l’altre, ho vullguen els adults o no. De la mateixa manera que han de col·laborar en igualtat en la manutenció. Els assessors dels gabinets psicològics i els mateixos jutges són els qui han de descobrir les excepcions que cal aplicar perquè la convivència amb un dels dos membres pot estar perjudicial. Ells també, mirant les circumstàncies personals, han de decidir de quina manera s’aconseguix el repartiment anual del temps compartit. En definitiva, la custòdia compartida és un dret dels fills i de les filles que s’ha de mantindre sempre que siga possible. Ha de ser la norma.Una pauta que sols l’excepcionalitat i el sentit comú pot trencar excepcionalment. Així que no manipulen eixe dret ni busquem rendibilitat política d’una realitat jurídica que es promulga per al bé del menor.

Fuente: http://www.elperiodicodeaqui.com/