POR BERNARDO GARRIGÓS SIRVENT, CRONISTA OFICIAL DE XIXONA, ALICANTE

Els llavadors eren llocs que presentaven una doble dualitat, ja que mentre pel dia eren zones de reunió, una vegada caiguda la nit, calia evitar-los.

Era costum realitzar un parell de viatges a la font més pròxima cada dia, ja siga per a aprovisionar-se d’aigua o per a llavar les robes. La primera tasca la podien fer amb diligència els xiquets i xiquetes, no obstant la segona requeria de la presència de les mares o de les jovenetes fadrines.

Llavador d’Alecua

Bernat Capó va reflexionar sobre la importància dels llavadors en l’esdevenir diari del poble: “Les dones han tingut als safareigs públics un equivalent a les barberies masculines, és a dir, que al voltant de les pedres del safareig contaven les notícies pobletanes, portant a col·lació tot allò que feia al cas, ja fossen enraonies o

falòrnies, saquejant vides alienes, enjudiciant casoris, prometatges i conductes”[1].

És probable que d’ací provinga l’expressió valenciana “fer safareig”, que significaria “xafardejar en rogle”.

Llavador de Nutxes

Si algun jove pretendent volia trobar-se amb la seua amada, només hauria d’apostar-se en el camí i esperar que la jove passara cap al llavador. La rígida moral imperant en l’època aconsellava les xiques a no realitzar el camí soles, sinó en companyia d’amigues o dones majors. Les que s’encaminaven al llavador soles s’arriscaven a ser titlades de fresques. Sobretot estava especialment prohibit anar al llavador a la posta del sol, per a evitar que amb l’excusa de llavar alguna roba la xica s’abandonara al món de les passions amb un jove, que despistat, havia arribat al llavador.

La tradició per a assegurar-se que tot açò no succeïra va crear una sèrie de perills i desgràcies a qui anaren per la nit als llavadors. Esta tradició moral no és exclusiva de les nostres terres, ja que en la cultura gallega i basca trobem dones flaques, vestides de negre, que freqüenten els llavadors públics i els rius. Sempre apareixen de forma misteriosa i d’improvís netejant la roba. A Astúries poden ajudar els xiquets en perill o perduts al bosc o avisar si hi ha risc de tempestat.

En les nostres comarques estes aparicions en els llavadors públics no tenen un caràcter maligne, ja que tan sols espanten.

Llavador de Beneixama. Fotos de lavaderospublicos.net

Una rondalla que ens parla d’estes aparicions és La mala fortuna de Francesc Gascó, arreplegada en el terme de Beneixama. Segons ens conta Francesc Gisbert en el seu llibre Màgia per a un poble: “una dona, sense fer cas a les advertències, hi anà a llavar de nit. Davant la porta de l’església, es creuà amb un home sinistre. Li

pregunta l’hora, i aquest respongué: Són les dotze, mentre li ensenyava unes dentoles grans, llargues i retortes. Al llavador solitari, la dona començà a rentar, encara acorada i amb ganes d’enllestir prompte. De colp i volta, es trobà amb la companyia d’una vella endolada que no badava boca. En comentar-li el cas, i la sorpresa per aquelles dentoles tan lletges que havia vist, la vella respongué: Ah, sí, eren com estes? “[2].

Llavador de Penaguila.: lavaderospublicos.net

Esta rondalla es motl pareguda a l’arreplegada a Penàguila per Enric Valor i anomenada: I queixalets també![3]. En Xixona algunes dones majors conten esta narració.

Bernardo Garrigós. Cronista Oficial de Xixona. [1] CAPO, Bernat, Costumari valencià, 2 vol., Picanya, Edicions del Bullent, 1994, II, pag. 196. [2] GISBERT, Francesc, Màgia per a un poble, Picanya, Edicions del Bullent, SL., 2008, págs. 71-72. [3] VALOR, Enric, Rondalles valencianes, volum, 4, edicions Tamdem, 1993, pp. 61-66. FUENTE: https://bgarrigos07.wordpress.com/2019/10/05/els-llavadors-llocs-magics/