POR LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

La felicitat de viure en una democràcia està definida, en gran part, per l´existència d´un sistema judicial eficaç. Este garantix que els drets de la ciutadania són tinguts en compte. S´encarrega de la protecció, especialment de la dels més vulnerables i d´aquells que patixen situacions més anòmales, dins d´un sistema polític de llibertats i de respecte als drets humans. Malauradament, eixe raonament es posa de moda més sovint del que toca perquè la realitat no sempre és semblant a la teoria. La justícia, malgrat els esforços dels treballadors i treballadores, des de jutges, a fiscals o funcionaris no arriba fins on ha d´aplegar. En molts casos és la manca de recursos humans la culpable. Tanmateix, en uns altres moments, la justícia en minúscula és superior al valor d´impartir-la de manera justa i gran.

En estos dies, el fet que novament els jutjats s´hagen esforçat per tancar per tercera vegada la causa de l´accident del metro de la ciutat de València, posa més èmfasi en l´allunyament de la justícia de la realitat social. Segurament la jutge ha actuat perquè s´ha pogut emparar en una legislació que tot i legal no atén els problemes de molts afectats per diverses injustícies. Després de 10 anys de menyspreus de l´Administració, de negligències, de gastar recursos públics per a evitar assumir responsabilitats; no es pot tancar una causa i dir que sols va ocórrer un greu accident sense responsabilitats que es puguen jutjar. Què més cal demostrar perquè els jutges a voltes vegen més enllà de la lletra de la llei i tinguen en compte el sentiment d´indefensió dels hòmens i les dones? Per què, si la societat majoritàriament entén que a la catàstrofe li van acompanyar moltes injustícies, no atenen a raons diferents de les que volen vore? No se sap que més se´ls ha de mostrar perquè acaben escoltant el que pensa la gent en el carrer. Si el moviment ciutadà es va eixamplar de manera tan gran, és a causa de que la ciutadania considerà que algú més que el maquinista fa fallar en eixe dia, en el temps d´abans i en els mesos que succeïren a l´accident.

Davant eixa situació, és clar que sols queda la lluita pacífica i la perseveració. De segur que els familiars de les víctimes ho tenen en compte i continuaran caminant. Ho han fet tants anys silenciosament, sense la comprensió de quasi ningú, que ara cap contratemps els llevarà la força ni les raons amb les quals han fet camí. Tanmateix resulta trist per a la ciutadania vore com els familiars d´aquells morts encara han de demostrar més fets. S´ha escrit, s´ha dit, han parlat testimonis i la justícia continua sense respirar, sense ser humana i més justa del que ho és. Es contenta tan sols amb aplicar una llei de manera exacta sense buscar més enllà. Un jutge i una jutge impartixen justícia amb la legislació en la mà però han de ser capaços d´endinsar-se una miqueta més i aplicar-la d´una altra manera. La llei és la lletra i també l´esperit. Si no aspira a emprar i acabar amb els fets vulnerables, el seu treball no complira amb totes les expectatives que el sistema democràtic ha dipositat en ells.

En definitiva, continuen passant metros i dies. Molta gent l´agafa, malgrat tot, perquè considera que la justícia pot ser encara més justa. L´Associació de les Víctimes del Metro n´és un bon exemple. Però, quan agafarà el món de la justícia eixe metro per a valorar la realitat de cada dia? Confiem que algun dia les innocents víctimes i els seus familiars puguen deturar-se per sempre en una parada en la qual es puga llegir la paraula justícia.

Fuente: http://www.levante-emv.com/