POR LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

En estos dies de reivindicació d’un millor finançament, és notícia el centenari de l’aprovació per unanimitat de la moció autonomista de l’ajuntament de València. Un esdeveniment que, malgrat que s’ha oblidat amb el pas del temps, mereix reconeixement social. Un fet que va ser possible per un polític que roman en l’oblit: Faustí Valentín Torrejon.

El polític va nàixer a Nules, encara que des de jove es va vincular a la ciutat de València. Els estudis universitaris de dret i sobretot la relació familiar amb el polític Vicent Marco Miranda va fer que s’hi traslladara. Prompte va entrar en contacte amb el moviment republicà i valencianista, dos principis que marcaren plenament la seua trajectòria. El 1905 començà la seua participació en la premsa en encarregar-se de la direcció del diari republicà El Pueblo. Després va passar a formar part d’una de les publicacions valencianistes més progressistes: Valencia Nova. Aleshores va entrar a participar activament de la política municipal com a regidor i més avant com a alcalde. Una de les seues màximes preocupacions fou la regularització dels impostos i la creació d’un repartiment més just. Pel setembre de 1910, en una entrevista per a la revista Nuevo Mundo, quan actuava d’alcalde accidental, va exposar que calia una reforma tributària municipal amb l’objectiu que «contribuya por igual al sostenimiento de las cargas del municipio el infeliz proletario cargado de familia que habita un miserable tugurio que el capitalista alojado en un magnífico palacio».

El 1916 tingué una de les seues actuacions polítiques més destacades: la moció presentada al consistori el 12 de desembre. Un escrit en el qual va dir que «nuestra finalidad hoy debe ser la de conseguir la autonomía? aceptad esa proposición de la que arrancará el renacimiento regional y antes el de la ciudad». La sessió qualificada com a «solemne afirmación del regionalismo valenciano» pel Diario de Valencia o «importantísima sesión municipal» pel periòdic El Pueblo va ser un dels pocs moments de la gestió municipal en el qual es va aconseguir un acord unànime.

Un any després, l’1 de gener de 1918, va ser elegit com a segon alcalde republicà. En el seu primer discurs va dir «a disposición vuestra quedo y en mi despacho no habrá ideas ni clases; abierta está para el que pida justicia. Los que vengan a pedir favor quedaran chasqueados». L’epoca de l’alcaldia de Valentín no fou fàcil. Però va destacar per compartir amb les forces obreres l’objectiu de prendre mides contra la carestia. Una bona prova n’és que el 3 de gener va participar en una gran manifestació de protesta, amb gran protagonisme de dones, la qual cosa no era habitual per a l’època. Entre els seus assoliments va estar el control de preus i la creació d’una Junta de Subsistències amb eixa finalitat. Arribà fins i tot a promulgar una moció per la qual s’ensenyara llegir i escriure en valencià en les escoles i centres d’ensenyament sense perjuïns d’unes altres disciplines. Tal vegada esta qüestió fou la més polèmica del seu govern que curiosament trobà l’oposició en els mateixos republicans encapçalats per Azzati. Un any va durar esta alcaldia que tot i la brevetat va deixar destacada empremta. La trajectòria de Faustino Valentín va continuar en les files republicanes com a diputat de les Corts Espanyoles. Ocupà un escó el 1923, quan va entrar com a candidat elegit pel districte de Nules. Amb l’arribada de la República es vincula encara més intensament amb la política. El 1933 va ser elegit diputat pel PURA. Posteriorment formaria Esquerra Valenciana, que concorregué a les eleccions dins del Front Popular. Fou elegit diputat per Càceres. Posteriorment va ser magistrat i membre de la Comissió Provincial de Reclutament de Conca. En acabar la guerra passà a França. Fou vocal de la Junta d’Auxili de Republicans Espanyol. Hi va faltar l’any 1944. Durant la seua vida va estar molt vinculat al seu poble natal. Nules li va dedicar un carrer que posteriorment el règim franquista li llevà. No fou fins a l’època democràtica quan la localitat, a instància del cronista Vicent Felip, tornà a ocupar un lloc en la toponímia urbana.

En definitiva, tot i que l’alcalde de València, el liberal Fidel Gurrea, va dir que presidir la sessió extraordinària on s’aprovà la moció autonomista de Valentín el 1916 fou «el mayor timbre de gloria en su historia política», hui arriba el seu centenari sense cap record oficial. La recuperació de la trajectòria de l’alcalde Faustí Valentín i la seua moció continuen com un deute històric que algun dia caldrà que les autoritats del Cap i Casal superen per sempre.

Fuente: http://www.levante-emv.com/