«Som ‘la Serrania’ des de sempre», encara que la llei de comarcalització indique que el nom oficial en castellà siga: Los Serranos. La sentència anterior representa, per tant, una reivindicació a ultrança del topònim, tal com manté el cronista oficial del Villar del Arzobispo, César Salvo. Actualment, dos organismes com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el Consell Valencià de Cultura (CVC) ja hi treballen en arguments que donen resposta a la queixa, anticipa l’estudiós dels Serrans.

Salvo apunta que existeixen diversos exemples en què als habitants de la comarca dels Serrans se’ls denomina: «Els veïns de la Serrania». Com a mostra fefaent, el cronista del Villar recorda un dels texts discursius de Sant Vicent Ferrer, que en una de les seues prèdiques denominava així la gent de la comarca: «Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català«.

Tanmateix, es va donar per bo el topònim que adduí Manuel Sanchis Guarner en 1966, malgrat que Emili Beüt, en la seua proposta de comarcalització de 1934, ja proposava com a topònim la Serrania de Xelva. «Los Serranos –pel seu nom oficial en castellà– va ser una equivocació de Sanchis Guarner», apunta Salvo, qui no es retrau de lloar les «magnífiques aportacions» de l’erudit i filòleg valencià, però «allò de les Torres dels Serrans el va confondre. Ell va arribar a la conclusió que si les Torres es deien dels Serrans seria perquè els veïns eren serrans». «No és així –afegeix amb fermesa– perquè no hi ha cap comarca a tot l’Estat que reba el topònim del seu gentilici. No es diu una comarca dels Hortolans, sinó l’Horta, i per tant, els serrans som de la ‘Serrania'», raona.

«Reivindiquem el nom de la comarca com la Serrania«, afegeix, i en això estan treballant l’AVL, el CVC i el filòleg Emili Casanova «qui està fent un informe» per carregar d’arguments la petició. De fet, el darrer mapa que van publicar les Corts Valencianes el passat mes de maig, ja recull el topònim demanat: La Serranía, en castellà, i els Serrans en valencià. Tot i això, «la Serrania s’hauria d’acompanyar d’un qualificatiu», és a dir, per exemple, «la Serrania de Túria», explica Emili Casanova. Perquè el nou topònim –la Serrania de Túria– servisca per a denominar la comarca tant en castellà com en valencià, primerament hauria de ser normatiu. «Ni Serrans ni Serrania són paraules valencianes», apunta Casanova. Per això, primer l’ha de recollir el diccionari i després rebre un aval científic que determine la validesa del nom. En aquest sentit, Serrania, si més no, comptaria amb fonts literàries que l’avalen.

En qualsevol cas, afegeix el filòleg, «no són mots amb tradició», ja que en el cas del topònim actual en castellà es va originar al voltant dels anys 30 del segle passat, a causa de les traduccions que feien institucions com la Diputació de València de la Porta dels Serrans. En aquest sentit, Casanova anticipa l’aparició del topònim de la zona aragonesa de València molt abans a Sanchis Guarner. «Fins ara es pensava que Guarner era qui havia fet la interpretació per primera vegada, però n’he trobat altres com Mateu i Llopis que l’utilitzaren abans que ell», així i tot, Casanova no descarta que l’ús de Los Serranos s’haja emprat abans del segle XIX.

De parla xurra, d’origen valencià

La setmana passada es van presentar al Villar les Actes de les III Jornades sobre la parla xurra a les comarques castellanoparlants valencianes. La trobada va servir entre altres qüestions per seguir aprofundint en la recerca del corpus lèxic que configuren aquesta parla de frontera característica d’aquestes zones. El xurro, ara per ara, no té normativa, això no obstant, s’hi està treballant a hores d’ara en la seua normatització si més no a nivell morfosintàctic, explica Salvo. En qualsevol cas, és un parlar que conviu amb les influències d’altres parles tot i que «l’arrel del parlar dels Serrans és valenciano-aragonés amb una influència més forta del castellà«, una pressió lingüística que va anar augmentant progressivament.

Les descobertes dels últims anys que ha fet César Salvo confirmen que al Villar, on exerceix de cronista, es parlava valencià. La documentació antiga estudiada així ho confirma, ja que «la Carta Pobla parla de Lo Vilar, en valencià, i no el Villar», com explica l’estudiós en un dels seus llibres. «L’any passat vaig trobar una còpia en llatí de la Carta Pobla original on s’explica que dels quinze llinatges enviats per a repoblar el Villar, onze eren valencians, per tant, la llengua del poble havia de ser aquesta», apunta, i a més a més, posa en entredit que els moros foren expulsats, perquè les evidències arquitectòniques (com un raval extramurs a la població) i la xifra de cases en aquelles dates no fan quadrar els números, «i més tenint en compte que d’aquests quinze, dos eren xiquets».

Primer mapa lingüístic

La convivència real i pràctica amb el valencià es remunta fins abans de la Guerra Civil. Aleshores, en festes es representaven obres lleugeres, com ara sainets o joguets còmics, en valencià «i la gent les gaudia sense problemes» indica César Salvo, qui emfatitza que aquestes dades són descobriments entre els arxius molt recents, i per això, encara no ha despertat l’interés majoritari dels veïns del Villar. La dictadura i les polítiques posteriors van alimentar «l’animadversió», i conrearen «un sector reaci al fet que s’estudie en valencià» actualment.

«En qualsevol cas, el valencià no és una llengua estranya» per a la gran majoria de veïns de la comarca, i de fet, recorda que a poblacions com Llíria, al Camp de Túria, «es diu que el seu valencià és axurrat, per la influència del Villar sobre poblacions valencianoparlants».

Això no obstant, «hui en dia ningú parla xurro» al Villar, i si es fa, és perquè algú amb «consciència» s’adreça a la gent major. Si a principis del segle XX la parla característica de la comarca mantenia certa vigència, el franquisme es va encarregar, també, de perseguir els vocables que l’espanyol normatiu no acceptava. Salvo recorda les «bescollades» que rebien durant la dictadura en els col·legis si algú gosava dir alguna expressió en xurro, per això, actualment, per a sentir les dites i els mots cal parlar amb els vells.

Vicente Llatas ja va comptabilitzar vora 700 paraules, l’origen del qual eren el valencià, i que constituïen, juntament amb la base d’una parla aragonesa, el corpus lingüístic de la comarca. Ara, «estem treballant en un mapa lingüístic dels Serrans» i ja s’ha formalitzat un grup comarcal de l’ús lingüístic per dur endavant aquesta tasca.