POR LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

Pensava com em podria presentar en el primer article «panoràmic». Des d’Estivella, revisant les meues idees, he arribat a la conclusió que no hi ha res millor, per a fer-se conéixer, que exterioritzar algunes de les dèries que un amaga. En el meu cas, una de les més velles i íntimes n’és la relació d’amor-odi que mantinc amb una la c trencada.

Quan de menut vaig aprendre a escriure valencià, de seguida m’atragué. Per a mi era quasi un símbol que ens diferenciava dels altres idiomes. En els primers anys d’ensenyament al Saler, cada vegada que em tocava escriure-la, sentia que dominava la meua llengua. Suposava un goig trobar-me-la en el diccionari Ferrer Pastor o en la gramàtica de Carles Salvador. Tardaria a saber que, encara que ara no la conserva el castellà, també n’havia format part. A poc a poc, aquella lletra modificada perdé per a mi una part del valor utòpic que mantenia. Vaig prendre consciència que era un element que necessita trencar-se perquè es pronuncie d’una manera determinada davant la a, o, u. Aleshores em va resultar menys simpàtica.

Soc dels qui pense que no cal carregar-se res per a superar problemes. De fet, per posar-ne un exemple, el nostre peculiar conflicte lingüístic s’haguera diluït abans si el corrent secessionista no haguera trencat amb l’ortografia vigent. També la situació podria ser diferent si els sectors universitaris no hagueren trencat amb paraules que formaven part dels valencianoparlants i no eren castellanismes. Tal volta, sense trencaments, l’AVL haguera nascut abans i tot aniria millor.

La realitat, doncs, és que estem envoltats i envoltades de massa efectes trencadors, com el que causa en el meu imaginari la c trencada. Ens oblidem que la conciliació és un valor positiu que ens fa créixer. Si ens passem a la política, la filosofia de la c trencada la tenim servida cada dia en la campanya electoral. Ningú vol parlar sincerament amb ningú. Resulta més fàcil trencar, com es fa amb la lletra c, que dialogar. És més senzill rebutjar que compartir.

Amb açò, dilectes lectores i lectors, ja sabeu una miqueta més de mi. Vos confesse que, malgrat tot, la c trencada continua encisant-me molt. També ella ens enriquix. No obstant això, no hem de tindre massa present el seu valor trencador. Hem d’emprar-la sols quan siga lingüísticament necessària. La resta de moments és millor negociar i conciliar.

Fuente: https://www.levante-emv.com/