L’ESPERIT SUÁREZ
POR LLUIS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)
En les darreres hores la figura d’Adolfo Suárez ocupen la major part dels mitjans de comunicació i les declaracions de la totalitat dels partits polítics. Resulta lloable que així siga. La valoració d’un protagonista cabdal del que abans es deia la “recent democràcia espanyola” és important. Amb ella es considera la persona però també s’hauria de tindre en compte la manera que va tindre de gestionar.
En este moment resulta curiós que la dreta s’apropie del suarisme. Des de l’arribada dels “cachorros” de la generació d’Aznar fins ara el Partit Popular s’ha pregonat com un partit centrista, com si li fera vergonya presumir de conservador. Els dirigents de la “mayoría natural” d’AP es pensaven que anaven a rebre l’encàrrec del Rei per a realitzar la transició. Tanmateix Suárez va ser l’elegit. Mai no li ho perdonaren. També crida l’atenció que l’esquerra socialista assumisca tot allò que gestionà Suárez per portar la democràcia. Per a ells era el qui frenava l’arribada del principal partit de l’oposició al govern. Cada dia i en cada moment s’encarregaren d’entrebancar la seua gestió diària. La resta de l’esquerra, més coherent i des de la distància ideològica, destaca positivament tot el que va fer. No obstant això, a hores d’ara el més important és que totes les forces polítiques el veuen per damunt dels seus encerts i errades. El consideren com una de les persones que va conduir l’estat espanyol a un demà més prometedor.
El fet que portara a un millor futur des del consens hauria de ser motiu de reflexió. L’arribada al poder d’este polític no va ser fàcil. La situació econòmica, l’enfrontament ideològic i els atacs terroristes feien que la societat espanyola visquera en plena crisi. Era un context gens positiu, com en els dels darrers anys que ens ha tocat viure. Tanmateix, després de tants anys, sembla que els polítics no recorden l’actitud de Suárez davant els problemes. En una situació extrema va institucionalitzar el consens amb tots els perills que suposava. Va ser capaç d’obrir un període constitucional, de renovar-ho tot de cap a peus.
En este temps que vivim els polítics han estat incapaços de consensuar i pactar. Quasi ningú ha sabut dimitir quan tocava. No han volgut refundar un estat que demana més transparència. Tot han sigut pegats amb major o menor extensió. No s’ha volgut embarcar en un gran projecte al conjunt de partits per a acostar-se a la societat. S’ha realitzat una llei educativa o una llei contra l’avort sense consens. Tot ha sigut abusar de la majoria absoluta. No ha importat tirar avant, malgrat l’oposició social d’una gran majoria.
Suárez va ser valent i decisiu. Potser allò que cal als nostres polítics. Tal vegada l’admiren perquè no saben afrontar els reptes com va fer-ho ell. Els falta, tal volta, la força per creure en la unió per damunt de tot. Tan de bo que a hores d’ara el reconeixement a Suárez siga un incís que marque una nova etapa. Eixe és l’esperit de Suárez que cal reivindicar i no el de les flors i les lloances. Confiem que mirant Suárez els governants comprenguen que és possible un futur millor. Ell va entendre que calia començar de zero. Els partits polítics encara no veuen que cal refundar la forma de fer política. Desitgem que en estos moments de record de la seua memòria es faça un empàs. Esperem que aprofite per a arribar a un temps millor on tinga lloc el consens i la refundació política.
