PER LLUÍS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

En dies com estos, la tristor ens embarga a eixa part de la humanitat que no entenem que la condició sexual condicione el futur de la trajectòria vital de les persones. No comprenem que la dona siga la diana d’assassins, autoritaris, malalts i indignes. Ens ferixen els crims i maltractes sexuals en el món. També menyspreen els comportaments culturals i algunes actituds religioses que discriminen el sexe femení. Per tant, la desaparició de Marta Calvo Buron ens fa trobar-nos mal i ens encoratja a manifestar-nos contra actituds que degeneren l’ésser humà. El problema és que esta gangrena necessita molt més que les nostres actituds. Cal que reinventem la societat, des de la infància a la vellea. Individualment tenim més força del que podem pensar, si ens apleguem per a multiplicar-la. No podem quedar-nos en la porta de casa per a arreplegar les nostres llàgrimes. Hem d’eixir a les places i els carrers.

Però, a més de totes estes reflexions necessàries, un cas com el de Marta ens fa plorar, amb més intensitat encara, a les famílies d’Estivella Des de la meua posició de pare d’una filla que va anar amb Marta a classe, entenc que la mare i el pare puguen preguntar-se si alguna cosa han fet mal. Eixa és l’actitud natural, quan la tragèdia arriba a les nostres llars. Conec i estime la seua mare i el seu pare. Estic convençut que sempre han fet el millor per ella i el seu germà.

Així que m’agradaria que no s’autoculparen. El problema no ha sigut el que han fet o no han realitzat sinó que es troba en la societat que ens ha tocat viure. Eixa que no assumix que la dignitat de les persones està per damunt de la condició sexual. No hem de tindre por, doncs, a ser pares i mares. Ningú no ens ha ensenyat a ser-ho Però, si alguna cosa podem fer, és sentir-nos orgullosos d’elles i lluitar perquè mai siguen discriminades ni mirades d’una altra manera, des dels primers mesos a l’edat adulta. Hem de reivindicar-les i deixar-les que seguisquen el seu camí. Elles, com nosaltres, també tenen dret a tindre’l.

Marta, ni cap filla, es mereixia el que ha passat. Les filles han de madurar sense por al que es puga passar. No és cap delicte ser dona ni tindre parella esporàdica o estable. Ens omplim la boca pregonant les virtuts de la llibertat que tenim (fins i tot l’extrema dreta parlamentària) i som incapaços de fer-la real en molts casos. Ningú estava autoritzat a trencar la vida de Marta. La societat ha fallat i continua fent-ho. No sols ha estat maltractada sinó que, com que l’autor no ha sigut un familiar, el reconeixement per part de la llei com a víctima de gènere resulta complicat.

A Estivella som tristos. La injustícia ens ha envaït esta vegada. Però també ho fa quan qualsevol altre crim es produïx a qualsevol dona. No podem quedar-nos a casa ni pensar que mai ens arribarà. En la societat, en la nostra, encara hi ha massa hòmens que veuen que ser dona és un delicte i que se la pot menysprear quan no actua com ells volen. Les nostres filles són dones i es mereixen una societat millor. No deixem de lluitar perquè el món tinga la llum que es mereix i on mai ha de faltar un color, del blanc al violeta.

En definitiva, sense deixar de compartir la nostra tristor, ens hem d’omplir de força. Les llàgrimes que hui arrepleguem a Estivella hem d’aconseguir que siguen les últimes. No ens mereixem un país amb víctimes de gènere i hem d’acabar amb eixa realitat. El fet de ser dona i filla no pot ser un delicte. La vida es mira amb un sexe però sempre s’ha de sentir des de la llibertat del cor.

Fuente: https://www.levante-emv.com/