POR LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

La data del 29 de novembre del 2013 serà inesborrable. Va marcar el camí de molts de nosaltres. Comprovàrem, en aquell fatídic dia, com la veu sonora d’un territori desapareixia de l’esfera pública. Transcorregueren massa anys fins que els mitjans públics valencians foren una realitat. Per eixe motiu, quan retornaren, era important donar-los suport, sense discrepàncies. Calia, doncs, deixar que passara el temps perquè, a poc a poc, les mancances que vérem des del primer dia foren sotmeses a la crítica constructiva. Ara, en vespres de l’aniversari d’aquell gojós 10 de juny, en el qual la televisió valenciana va obrir les seues portes, i davant alguns signes que no semblen positius, cal fer-ne una respectuosa reflexió que ajude a millorar este projecte col·lectiu desitjat.

En principi, la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació estava plena de bons auguris. Les formes feien pensar en un organisme participatiu i transparent on la ciutadania poguera participar. Però, més enllà de la bona estructura, cal dir que el projecte va nàixer amb dos aspectes dignes d’esment. El primer fou el nominatiu. L’oblit del nom històric de Canal 9 no sols ens allunyava d’un element identitari com el 9 d’octubre sinó que ens acostava a un concepte més asèptic. El segon aspecte fou l’elecció de l’actual direcció. No es tracta de desprestigiar-la. Tanmateix la realitat és que la persona triada tenia un dels currículums menys valorats de les candidatures i desconeixia ben poc el funcionament d’un mitjà televisiu. Tal vegada, amb el temps, eixa mancança podria ser superada per la gestió diària. Tanmateix, ara per ara, la realitat és la que és. Malgrat que es coneixia des del principi la reduïda realitat pressupostària de l’ens, esta no s’ha tingut molt en compte en el moment de gestionar. Tampoc la graella en té un seguiment excessiu.

A hores d’ara, el que sembla més preocupant està relacionat amb la possibilitat que el servici públic valencià deixe de ser tan transparent com s’ha demostrat. Fins ara la programació, tot i limitada, ha tingut en general uns continguts dignes d’un mitjà públic. No obstant això, cal obrir el ventall d’ofertes temàtiques perquè els mínims d’audiència no ho siguen tant. Però no tot val ni l’estiu és l’excusa per a fer-ho. Ho dic perquè l’anunci de la programació estiuenca, malgrat que es presenta amb un to optimista, potser és premonitori de posteriors canvis que no pinten bé per les maneres de realitzar-ho.

En eixe cas es troba la dissolució efectiva del programa Territori Sonor. Este últim projecte ha demostrat que la música no sols vertebra sinó que estem en una terra plena de projectes musicals variats que fins ara romanien en l’anonimat. Un referent del periodisme valencià, Amàlia Garrigós, donava veu a un programa que ha funcionat. No obstant això, l’actual direcció ha decidit fer desaparéixer tot l’equip i s’ha apropiat d’una capçalera que passa a dir-se Territori d’Estiu. Alguna cosa en tindrà a dir el cap de Contingut Cèsar Martí, el productor executiu Rafael Piqueras o l’equip de la directora general. Curiosament tot coincidix amb la reposició de dos sèries dirigides per Piqueras i produïdes per Martí i amb l’inici de dos programes, Territori d’Estiu i Gabinet de Curiositats, vinculats a Piqueras.

En definitiva, arriba l’estiu i perdem el ja consolidat programa Territori Sonor. Es fan callar veus sonores que havien tingut protagonisme fins ara en el mitjà radiofònic. Potser és provisional i tot torne on estava. Tanmateix este no és un bon símptoma. Confiem que siga un malson estiuenc i amb la tardor torne. L’ens no ha de superar així les seues actuals mancances. Ens l’estimem molt i necessitem que funcione millor.

Fuente: https://www.levante-emv.com/