POR LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

Començava el dia molt de matí a ca la Tia Maria. Vivia prop de l’Ajuntament i no se li escapava res del que passava al poble. Sempre sabia qui anava a missa i tenia controlada l’hora que marcava el rellotge, des que feia uns anys l’havia instal·lat l’Ajuntament. Fou també una espectadora excepcional de la crema de falla que es plantà el mes de març. La primera ocupació diària que tenia assignada era anar pel pa. Preparava l’esmorzar al nét, quan marxava a l’escola. Ara havia acabat el curs però continuava fent-ho. Aquell dia precisament havia quedat per a banyar-se amb els amics a la Gola. Per eixa raó l’entrepà va fer-lo més consistent. La truita de creïlles la va completar amb una botifarra desfeta.

A les deu ja havia llevat la pols als mobles i la casa estava neta. Li agradava fer-ho amb la ràdio en marxa. Eixe matí, com tants altres de l’estiu del 71, sonava la cançó “Mammy Blue” La vorera ja era ruixada. Així que va cridar la seua amiga Tònica que passava per allí. Volia que s’assentara per vore com avançava el sol des de la fresqueta matinal, la qual encara era present a la porta de casa. Disfrutaven del pas de cada veí. Els temes de conversa eren quotidianament semblants. Es queixaven que des de fa uns anys en el poble sempre estaven de canvis. La televisió havia rebolicat el món. Maria li comentava que la joventut no volia anar al cine. Tònica li deia que per eixa raó la banda cada vegada tenia menys músics. Ja voríem si pel setembre podrien anar a Molina, esmentava ella. A este pas, afegia Maria, acabaran fins i tot amb les tendes. Relaten els qui han anat a la ciutat de València, que n’han obert una molt gran que es diu “El Corte Inglés”. Si és que ara per ara, contestava la senyora, sols es pensa a canviar per canviar. Explicava que pel mes d’abril s’encabotaren a fer-ho amb el voltatge de la llum al poble: de 125 a 220. No feia falta gastar-se tres milions de pessetes tan sols per llevar els pals de la llum que s’escampaven pel carrer. És un capritx que, si s’haguera deixat per a dins d’uns anys, tal vegada no ens tocaria pagar-ho tan car als veïns.

Maria va canviar de tema i es va queixar del que succeïa a l’església. Havien canviat les misses. Des que el rector Don Salvador va entrar tot s’havia revolucionat. Es passava la vida amb la joventut i feia coses diferents. De fet el seu nét Joan sempre està a la parròquia. Per cert va recordar que era tard i no havia passat encara per l’esmorzar. Li resultava estrany perquè era puntual. De seguida va començar a preocupar-se. Tònica li va dir que no patira. En aquell moment passà Remegio, l’alguatzil. Ho feia una miqueta accelerat. Li preguntaren què ocorria. Va dir que havien avisat a l’Ajuntament que estaven denunciant una colla de jóvens de Quartell a la Gola. El seu nét Joan era uns dels qui estaven allí, va dir el funcionari municipal. Anaven a detindre’ls. Ell anava cap allí amb l’alcalde Batiste per vore si podien evitar-ho. Maria es va posar molt nerviosa. El seu Joan no es clavava en res i era molt tranquil. Tònica li va dir que no patira, de segur seria un malentés. En aquell instant l’ombra començava a perdre’s al carrer. El sol estiuenc s’apoderava de tot. Elles dos no ho pensaren perquè la seua preocupació era una altra. A migdia la furgoneta de l’alguatzil passà per casa. Joan baixà. Li va pegar un bes a la iaia mentrimentres a esta li queien les llàgrimes per haver-lo recuperat. Quan passaren els plors, ell va dir que abans d’anar pel cantell de pa havien estat a la gola amb uns amics que volien posar una pancarta que diguera “Volem la gola neta i sense papers! No els tires a terra!”. Quan ja la tenien posada, i tornaven a Quartell a arreplegar l’esmorzar, aparegué la Guàrdia Civil. Va multar-los. Ell digué: “iaia no féiem res mal”. Maria va pensar que era injust el que havien fet a eixos jóvens. En uns minuts va entendre que les reivindicacions i tot el que últimament protagonitzava la joventut eren bones Si ho feia el seu Joan, qui era un tros de pa, estava clar que no podia estar mal. Aquell dia els canvis entraren per la porta gran d’eixa casa. Des de 1971 va entendre que qualsevol temps passat no era millor. Havia de canviar tot molt, també ella perquè arribara un món més just. Ho va comprendre quan el sol estiuenc de migdia va invadir la seua porta. Tot un símbol de la nova manera de pensar que arribà també a ca la Tia Maria.

Fuente: http://www.elperiodicodeaqui.com/