POR MARI CARMEN RICO NAVARRO, CRONISTA OFICIAL DE PETRER (ALICANTE)

Els batejos, fins a ben entrats els anys 60 del passat segle, se celebraven qualsevol dia de la setmana. Se solia batejar als pocs dies de nàixer, fins i tot en algunes ocasions el mateix dia del naixement i per tant sense la presència de la mare. La costum establia que el baptisme havia de fer-se com més pròxim al naixement millor. Se solia fer durant la primera setmana de vida, perquè existia la creença que portava mala sort que els xiquets estigueren molts dies sense batejar i si morien sense haver rebut aquest sagrament passaven al que es denominava els “llimbs” i no arribarien mai al cel. Per aquesta raó quan la cerimònia se celebrava just el dia després del part o pocs dies després, la mare no podia assistir.

Als xiquets els portava a batejar la comare, després d’haver-los vestit i arreglat. De camí a l’església aquesta anava en el centre del festeig amb el xiquet en braços i els padrins del bebé un a cada costat. La roba del baptisme, els faldons, passaven de pares a fills i era freqüent escoltar aquests comentaris: “amb açò van batejar ma mare” o “amb la mateixa roba van batejar la meua iaia”. A l’infant se li posava al cap una gorreta blanca de batista amb puntes que es nuava per davall de la barbeta i que rebia el nom de carota. Aquesta se li col·locava als més xicotets amb la finalitat que les orelles no es despegaren molt del cap, també per a protegir-los del fred i alguns, fins i tot, sorprenentment pensaven que la carota evitava que als xiquets els cresquera molt el cap. Al primer fill del matrimoni en la majoria de les ocasions se li posava el nom d’un dels avis.

A l’església es batejava en la pila baptismal i de manera individual, no com ara que se solen celebrar diversos baptismes alhora.

Hi havia pares que per motius religiosos -no eren creients- no volien batejar els seus fills. Llavors la mare parlava -quasi d’amagat- amb el sacerdot i aquest el batejava.

Pel que respecta als convits, solien celebrar-se segons les possibilitats econòmiques de cada família. Generalment el banquet consistia en una tassa de xocolate, acompanyada per les pastes típiques: magdalenes, tonyes, bescuit, tortada, rotllos d’aiguardent, i tot això regat per anís i mistela. Les persones que treballaven en el camp solien fer el convit a base d’anous, figues i altres productes que la terra oferia. Ja fora l’un o l’altre, el menjar solia desaparéixer com per art de màgia.

En els batejos participava tota la xiquilleria del poble formant un grup alegre i bulliciós que acompanyava la família del xiquet o xiqueta batejat des de l’eixida del temple al domicili familiar. La veu que havia nascut un xiquet es corria i tots els xiquets i xiquetes de Petrer acudien encara que no hagueren sigut convidats i era així perquè els padrins solien tirar a l’aire, després d’eixir de l’església, caramels, llepolies i, en algunes ocasions, tiraven també moneda menuda, en les graderies del temple i pel balcó de la casa, raó per la qual els més xicotets estaven preparats al carrer per a omplir les butxaques amb tot el que pogueren recollir. Els xiquets, per a animar al padrí o quan aquest es resistia a tirar monedes cridaven i repetien sense descans: “Si no tiren cansalà que es muira la crià” o “Bateig cagat en una xufa mos han pagat”. Depenia del que tiraren per a titllar-los de tacanys o de rumbosos, i com és lògic també sorgien algunes baralles entre els més xicotets a l’hora de recollir del sòl el que havien tirat. Per a la xicalla del poble era un motiu d’alegria anar de bateig perquè com podem imaginar recollir uns caramels suposava tota una vianda per als xiquets i xiquetes d’aquella època. Fins i tot també hi havia qui no feia cap mena de celebració.