POR LLUÍS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)

Ha passat un any des de l´arribada del nou govern. Un temps acceptable per a tancar ferides i començar a construir. Estos dies sortosament se n´ha cicatritzat una de les més importants, gràcies a l´aprovació en les Corts de les conclusions de la comissió de l´accident del metro del 3 de juliol de 2006. Les paraules «previsible i evitable» no tornaran la vida de les víctimes ni l´alegria als seus familiars. Però almenys ompliran de tranquil•litat i calma a uns damnificats que demanaven justícia i que podran tancar una ferida que portava oberta massa temps. No obstant això, resta encara per solucionar-ne una altra: aquella que es va crear en destruir-se tràgicament el dret a uns mitjans de comunicació públics en valencià.

Ara s´acaba d´aprovar la llei de la nova corporació televisiva. Era un deute que es tenia amb la ciutadania. Se sabia, com així ha sigut, que no acontentaria totalment tots els sectors implicats en la injustícia que va suposar el tancament de RTVV. Es partia d´un precedent que l´han marcada: l´abolició del servici de ràdio i televisió des de la majoria absoluta i l´autoritarisme. Estava feta perquè si algun dia es recuperara, ho fera de la mateixa manera: sense comptar amb ningú i per decret. La realitat de tornar eixe dret des del consens i escoltant totes les veus era complexa perquè no partia de zero. Fou tan gran el mal escampat que la reobertura suposa caminar amb el fang creat amb aquell dramàtic i autoritari decret. Tanmateix, malgrat els descontents respectables que la nova llei puga crear, és moment de pensar que la ciutadania, per damunt d´interessos particulars i legítims, té dret a recuperar el més ràpidament uns mitjans de comunicació públics propis, objectius, sostenibles i en valencià.

No obstant això, el fet que la llei siga necessària i no agrade totalment, no significa que els treballadors i les treballadores d´aquell ens destruït no tinguen dret a un reconeixement públic. La seua heroïcitat en els dies previs al tancament i sobretot les gestes de tots aquells que des d´anys abans eren discriminats en RTVV, no poden quedar en l´oblit. El president Ximo Puig ha demanat perdó perquè el govern dels valencians i de les valencianes no va assumir responsabilitats amb l´accident del metro. Han sigut unes necessàries i emocionants paraules. Però on estan les paraules i els actes de reconeixement per als qui han sigut víctimes del despotisme i del balafiament econòmic que ha reinat en RTVV durant tants anys? Cal que les institucions públiques estiguen també a l´altura a la qual no estigueren els governs anteriors. Sens dubte no poden fer-ho totalment amb una nova llei, ni contractant tots els qui treballaven en l´antic ens. Però es fan necessàries actituds simbòliques i reals que reconeguen l´angoixa de les persones que aprovaren una oposició i que hi donaren molts anys de la seua trajectòria professional. No tot acabà amb una indemnització econòmica.

En definitiva, la llei és la que és però els treballadors i les treballadores encara necessiten que es tanquen les seues ferides. Una tasca que sols les institucions públiques poden fer. Després d´un any, toca també demanar perdó i assumir que el tancament de RTVV era previsible i evitable. Sols necessitava que els governants anteriors hagueren entés que no era un servici públic per a servir-se´n sinó per a servir a la ciutadania. Cal que es pose nom i cognoms a tots els qui malbarataren els recursos públics. Cal que públicament es reconega que les treballadores i els treballadors no foren els culpables. Si una ferida tan gran no es tanca, difícilment començarà a construir-se un bon futur.

Fuente: http://www.levante-emv.com/